Darrere d’aquest argument tan populista i convincent hi ha els mateixos interessos dels qui ambicionen reduir l’espai públic per ampliar els seus mercats de negoci: Els retalls en la sanitat persegueixen degradar el servei i que els usuaris recorrin a les mútues o als hospitals privats. Els empresaris del sector de la comunicació volen la publicitat i les audiències que avui tenen les televisions públiques.
És una estratègia global, iniciada abans de la crisi, que ara volen aprofitar per donar un salt de gegant.
Ens diuen que, de totes totes s’ha de reduïr el dèficit de les administracions encara que els serveis públics es vegin perjudicats. Però, d’on ve el dèficit ?
1.- Des de fa 30 anys les polítiques fiscals han anat canviant per afavorir els rics: la rebaixa o supressió d’impostos sobre les grans fortunes, sobre els beneficis empresarials o sobre les successions patrimonials, han provocat una baixada d’ingressos que s’ha anat compensant amb l’increment dels impostos sobre el consum (IVA) o sobre les rendes del treball (IRPF).
Tampoc no es pot oblidar el frau i l’evasió de capitals: els tècnics del Ministeri d'Hisenda (Gestha) calculen que les grans fortunes i les grans empreses espanyoles van evadir a la fiscalia més de 42.700 milions d'euros durant el 2010.
2.-La destrucció de llocs de treball, les retallades salarials i la caiguda del consum, a causa de la crisi, han provocat una baixada d’ingressos de l’IVA i l’IRPF.
3.-Amb la crisi, ha augmentat la despesa social; subsidis d’atur, ajudes als sectors de població més precaritzats.
4.-Però el factor més influent en el termini curt han estat els ajuts milionaris, amb diners públics, als bancs i societats financeres responsables de la crisi. Es calcula que la banca espanyola ha rebut ja 160.000 milions d’euros en ajudes, més de quatre vegades el pressupost total de la Generalitat.
Les ajudes del FROB (Fons de Reestructuració Ordenada Bancària) a les caixes catalanes: UNNIM i Catalunya Caixa ja pugen a 3.900 milions d’euros, més de 10 vegades el pressupost de TV3. Els directius i gestors d’aquests dues entitats s’han endut en retribucions 5,7 milions d’euros només en el primer semestre d’enguany.
En un context de concentració de la propietat de les televisions privades és encara més necessària la televisió pública. És una aposta per la pluralitat, en la seva dimensió cultural, informativa i d’entreteniment, en el sentit més ampli de servei públic, malgrat el control governamental que ara es veurà intensificat amb la reforma de la Llei de la CCMA que el promou el Govern.
La oferta de canals de radio, televisió i internet de la CCMA costen al ciutadà menys de 45 euros l’any, molt menys que comprar-se el diari.
Com els treballadors de la sanitat, o com els mestres, nosaltres també podem dir el que porten escrit a les seves pancartes:
NO SOM UNA DESPESA, SOM UNA INVERSIÓ
